Xarxa Lil@

En la seva època, Simone de Beauvoir (1908-1986) va ser considerada per moltes dones un model de dona emancipada i lliure, que va poder exercir una activitat professional en un àmbit que era reservat gairebé exclusivament als homes (la filosofia i l’escriptura en general) i en el qual va excel•lir. Beauvoir va gaudir, en efecte, d’una immensa popularitat a França, al món occidental i també fora d’aquest, durant els últims trenta o quaranta anys de la seva vida, gràcies a la seva obra, llegida per moltes lectores i lectors, però també per la visibilitat de la vida que portava al París dels anys 50 fins a la fi dels 70, especialment.
Simone de Beauvoir diu haver començat la recerca sobre les dones que la conduí a escriure El segon sexe per conèixer-se millor a si mateixa.
El segon sexe, la “Bíblia del feminisme”
l’autora parteix de la pregunta “què són les dones?”
Amb la distinció entre “femella” i “dona”, Beauvoir estableix que aquest darrer concepte és fruit exclusivament de la cultura: un ésser humà neix mascle o femella, però ha de passar per un llarg procés per esdevenir “dona” o “home”. Aquesta distinció és a la base del concepte de “gènere”: aquest es diferencia del “sexe” perquè no és quelcom donat (un “destí”, en paraules de Beauvoir), sinó una construcció cultural que cada persona realitza d’una manera diferent i que és en part voluntària (depèn de les eleccions vitals que realitzem) i en part inconscient. La famosa frase “La dona és l’Altre de l’home” s’ha de llegir en aquest sentit: l’home ha pensat la dona com un model únic (sense admetre les diferències entre les dones) i “negatiu”, en el sentit d’oposat a tot allò que l’home representa. Ben sovint i des de l’antigor, aquesta diferència amb efectes desigualadors s’ha justificat d’acord amb la “naturalesa” respectiva de tots dos sexes. Així, la funció biològica de la dona era la reproducció de l’espècie, la qual cosa es considerava que li impedia altres “destins”; tot allò relacionat amb aquesta funció (la menstruació, l’embaràs, el part...) provocava,
però, repugnància i era objecte de creences supersticioses i ritus “purificadors”. Beauvoir ho explica dient que els homes senten terror envers aquests processos perquè els recorden la seva naturalesa efímera, la seva mortalitat, mentre que allò propi de l’espècie humana és intentar transcendir la matèria i la finitud per tal d’arribar a una mena d’immortalitat.
Beauvoir fa també una crítica de les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud sobre la sexualitat femenina, afirmant que estan basades en un model exclusivament masculí, en què la dona apareix com un ésser “mutilat” o castrat.
L’autora es remunta a la prehistòria per cercar el moment en què s’instal•là la desigualtat entre homes i dones, tot arribant a la conclusió que ha existit sempre: “El món sempre ha estat en mans dels homes”. Fa un repàs de la història de la humanitat, des de l’antic Egipte, Grècia i Roma fins a l’època contemporània, per comprovar com ha evolucionat aquesta desigualtat de condicions entre les vides dels homes i les de les dones. Aquesta part d‘El segon sexe inaugura, en certa manera, la disciplina que poc després s’anomenarà “història de les dones”, les accions de les quals oblida o minimitza normalment la historiografia tradicional.
Quan parla del paper que tenen les mateixes dones en la seva opressió, descriu la formació que rebien les nenes i les noies en la societat europea de laprimeria del segle XX.
Aquesta formació desemboca en el matrimoni, que ha estat la institució opressora principal per a les dones. Beauvoir afirma que l’única manera en què pot funcionar una parella és que els seus membres no intentin “completar-se” l’un a l’altre, sinó que es constitueixin en dos subjectes autònoms, que no depenguin del seu paper en la parella per a definir-se com a individus. Això és gairebé impossible dins del matrimoni, diu l’autora, ja que aquest està definit de tal manera per les lleis,
la religió i els costums que constitueix una font d’opressió tant per a les dones –sobretot per a elles–com per als homes.

De manera encara més polèmica, Beauvoir examina també la “mala fe” de les dones que es complauen en l’opressió; diu, però, que això no és degut a la seva inferioritat natural, sinó a la “situació” –concepte clau en el pensament existencialista– en què es troben. Atès que el món està construït en masculí, segons els valors que els homes han imposat com a millors, les dones
tenen menys habilitats per moure-s’hi, i es remeten sovint a l’autoritat masculina. Allò que anomena el “sentimentalisme” de les dones també és fruit d’aquesta situació històrica, no de la seva essència natural. Tot això els ha impedit reaccionar col•lectivament enfront de la desigualtat injusta a què han estat i continuen estant sotmeses.

http://www20.gencat.cat/docs/icdones/Serveis/Documents/Arxius/MATERIAL%20DIDACTIC%20BEAUVOIR.pdf