Municipals 2007

Polítics i periodistes brindant

L'Espanyol, l'altre protagonista de la nit

En aquests casos, la puntualitat és germànica. A dos quarts de 10 no faltava ningú. Els polítics guarnits de vint-i-un botons i els periodistes potser una mica més informals. La taula estava parada magníficament, un parell de toies enjardinaven el lloc. Sense fer-se esperar gens ni mica, va aparèixer l'aperitiu Xips de moniato i patates, Zamburiñas i Bunyols de bacallà. El vespre era calorós i, sobretot, sorollós, molt sorollós. El Bare Nostrum, que ens va oferir un àpat de festa major, tenien instal·lada a l'altra banda d'on érem nosaltres, una televisió gegant que oferia un partit de futbol de no sé quina competició europea i que finalment va guanyar l'equip de casa, l'Espanyol, per un escandalós 3 a 0. I evidentment a cada gol la cridòria dels pericos es manifestava de manera sonora. Malgrat tot, els polítics lluny de seguir els malabars de la pilota estaven entregats a la feina de la discussió civilitzada per intentar convèncer a qualsevol dels set periodistes que compartíem taula.

No sé qui va ser, m'imagino que algú que ja porta uns quants anys arrossegant-se en la política municipal, que confessava que la política enganxa. Era previsible que comencessin a parlar posant-nos França com a exemple. Els nostres veïns de frontera, fa dos dies que surten d'unes eleccions que han estat molt concorregudes, amb una participació d'un vuitanta i molt per cent. Segurament aquests números esperançaven i esperonaven els qui aquí s'han d'enfrontar per ocupar les cadires de la Casa Gran. L'estol de cambrers de l'establiment, amb aquells uniformes de camisa de ratlles, treien l'entrant que no era res més que una Amanida de Pop i Pèsols de la Floreta, tenint present que Arenys de Mar és un poble d'aquest nostre Maresme de sempre, d'aquest Maresme productor de pops i pèsols, aquesta amanida estava molt ben trobada i, encara, hem d'afegir que era molt refrescant i amb la nit de calor climàtica i política que portàvem tots plegats, s'agraïa d'allò més.

Els ànims ja començaven a estar un bon xic encesos. En Rocamundi, el representant del nou partit dels Ciutadans, em duia una camisa blavosa amb uns tons vellutats, un penjoll al coll d'una modernor molt particular i una arracada a l'orella que més que un polític, em va fer l'efecte que era el cantant de l'orquestra Meravella. Malgrat tot, va ser ell qui va trencar el gel i qui de seguida sense que ningú li ho demanés va exposar tots els seus punts de vista recalcant, això sí, tots els tòpics que uns quants ciutadans arrosseguen des de sempre. De seguida el seu veí de taula, en Vinyes, en Ramon Vinyes, el dimoni gros dels socialistes, li va parar els peus de manera prou discreta i elegant. En Ramon va deixar molt clar que no pactaria amb ningú que no estigués disposat a endreçar l'Ajuntament. Em va semblar que ell tenia un coneixement important del desori que regna a ca l'alcaldia i regidories vàries. Programa, programa i programa. Aquesta paraula es va repetir una vegada i mil en boca de l'alcaldable socialista.

Un Confit d'Ànec amb Parmentier Graten va passar a ser l'autèntic i únic protagonista de la reunió político-gastronòmica. Tots, polítics i periodistes, reunits a l'entorn d'una taula i al davant de bones viandes queden més agermanats, s'estimen més. És per això, que llenço la idea que els Plens Municipals es resolguessin tot devorant algun arròs o fideuà, segur que els acords serien més divertits, més intel·ligents i per què no, més surrealistes també. No es tracta de banalitzar la política, sinó que el que hem d'intentar és il·lustrar la gastronomia; i el restaurant del capdamunt de la Riera a mà esquerra, el Bare Nostrum, ahir ens ho va fer fàcil i ens va demostrar que això és possible. En Ponsarnau, l'amic Quim, parlava amb professionalitat i autoritat. No hi ha dubte que els vuit anys que porta dins la casa de tots els arenyencs es noten. Senzillament n'ha après i parla amb molta seguretat i coneixement. En Rubirola, que també en porta vuit, exercint d'alcalde, és un gat vell i sempre juga a deixar parlar. Ell s'escolta totes les opinions i finalment engega la seva, rematant la conversa. Crec que tot sovint menjava per compromís i quan dirigia la paraula als allà congregats, ho feia amb aquell to just, sense aixecar ni una mica la veu, per garantir-se que tothom estigués pendent d'ell i parlava amb aquella solemnitat que ens té acostumats. Talment si tancava els ulls veia el Papa de Roma parlant “ex càtedra” i il·luminat per l'Esperit Sant, l'ocell que no s'equivoca mai.

Vet aquí que ara tocava menjar-nos el plat de peix, un Rap Llagostat Nepat amb Salsa de Nècora i Bolets. No podíem fer un sopar a Arenys de Mar sense tastar el peix. No hi ha dubte que el peix a casa nostra l'hem de menjar per dinar, per sopar i, potser, encara, per esmorzar i per berenar. Va ser el moment que en Blanchar, amb aquell somriure de murri que em gasta va dedicar-nos un llarg sermó, barreja del que pensava abans i el que pensa ara. No va acabar de concretar res però va llençar un seguit de propostes que totes portaven prou bones intencions. La Rosa Saragossa, la única dama que encapçala una llista, guarnida amb un vestit jaqueta de color negre intel·lectual, ens volia vendre que el Partit Popular és la millor opció per el votant més exigent. Pobre Rosa, no ho té fàcil. El PP a aquest país és un producte que no té gaires compradors i està clar, en totes les legislatures que ha governat, ho ha fet gràcies a la mà estesa de CiU. Un altre que s'estrenava era l'Oriol Ferran, que ens lluïa un vestit d'aquí t'espero, un dels vestits que va ressuscitar de quan ell actuava de Secretari General a la Conselleria d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Dic això perquè en el segon plat es va deslliurar de l'americana i el va delatar una bola de naftalina que li va caure del butxacó esquerre de l'americana -evidentment no podia ser de cap altra banda que li caigués, ell ja va néixer pel cantó esquerrenós. En Ferran, l'estimat Oriol, té un discurs molt ben construït i sòlid. S'estrena en la política local, però no ho sembla. Té un caràcter amable i engrescador i encomana optimisme a tothora.

És clar, davant aquest optimisme anunciat, van aparèixer les postres. Unes postres molt ben trobades, molt afortunades, una Mousse de Fruites del Bosc Especial Eleccions. Damunt un botó de xocolata blanca, hi havia gravat l'escut d'Arenys, quin detall! Ja us dic jo, que el Restaurant Bare Nostrum s'hi va aplicar molt, moltíssim. Va ser en aquell moment que tothom va omplir la copa de xampany i dempeus vàrem brindar pel nostre poble i per qui l'haurà de governar en aquesta legislatura que ben aviat estrenarem.

Com que tots plegats ja portàvem alguna hora endrapant i bevent, el personal se sentia més lliure, més còmode i més ben disposat a explicar vida i miracles. Començaren les discussions bizantines, aquelles que no condueixen enlloc. Mentre uns defensaven a capa i espasa que l'ascensor del capdavall de la Riera no s'enfila, els altres es discutien fins a l'acalorament que el problema de l'ascensor és que no baixa. Això, ja us ho he dit, discussions bizantines. Què senzill és admetre que el que passa és que aquell ascensor ni funciona, ni ha funcionat ni funcio..., ja veurem què passa en el futur. Uns cafès, dolços i licors posaven punt i final a l'àpat memorable que els del Bare Nostrum ens van oferir. I mentre anàvem escurant els últims culs de les ampolles de vi i ens llepàvem els dits amb les baretes de xocolata negra, va sortir el novici, el frare llec, el representant dels Ciutadans, en Rocamundi, obrint la polèmica del bilingüisme, aquella polèmica tan avorrida, tan absurda i tan pocasolta que a casa nostra, com a mínim fins ara, mai no l'hem viscuda ni de lluny ni de prop. És evident que aquest problema lingüístic no estava convidat en aquell sopar. Polítics i periodistes, tots com un sol home i amb una sola veu, varen foragitar aquella discussió que no la volem per amiga.

Eren pràcticament la una de la nit quan donàvem per enllestit el sopar electoral. Nosaltres tancàvem barraca. Els pericos futboleros havien marxat contents com unes pasqües feia una bona estona i nosaltres ens perdíem Riera avall gaudint del silenci i de la nocturnitat. Que Déu il·lumini els qui participen directament com a caps de llista a les properes eleccions i que Déu il·lumini també el poble sencer, per saber amb justesa quin és la millor opció per votar. Grrrrrrrrruuuuuutttttt, disculpeu-me, se m'ha escapat un rot.

Pep Quintana